El rebuf que es crea dins la campana cada cop que el martell la pica em rebufa al pit i em duu melangies de sortir de la universitat al vespre. Sento, aleshores, la tendresa de tenir-te a la nit, en el fred, dins l’escalfor del meu campanar.
dimarts, octubre 09, 2007
Que se'ns ha fet tard, els dos ho sabem. Però t'adverteixo que saps què trobaràs si segueixes buscant en mi. De vegades el meu somriure enganya. Hauràs de ser molt valent.
El present enganyat
- La meva, pell vellosa de castanyes. El teu, el pun...
- Resisteixo, en aquesta aigua en la qual em nades. ...
- La dona. Surt i el persegueix amb un somriure. "Te...
- S’atura el temps en aquell agafador del metro on...
- No en tinc cap dubte: ja no se'n troben d'aquells ...
- Bufa la tramuntana, desperten els folls. Dels terr...
- 30/06 Avui, quan per fi decideixo deixar els teu...
- Mudança És delirant adonar-se que les coses que m...
- M’havien explicat que en aquesta illa amb estores ...
- Em van oferir el millor missatge per començar el m...

0 Comments:
Publica un comentari
<< Home