Mai he sabut d’amors intermitents, ni de paraigües sota la pluja, ni de forquilles per l’arròs caldós, ni de veritats inoportunes o pintallavis de carmí. Però em sé present, en la insensatesa que em visita, en la evidencia que m’aclapara quan em pregunten què és el que sento i els ulls m’atorguen del somriure que veig en l’espill. En un intent de retorn, la evidencia em fa cega: va ser un tango i, ara, un fado lisbonès.