Joanaina

Si el final

2011-12-04T19:58:00.001+01:00

Si em cerques, probablement m'estaré desgavellant.

El darrer

2011-09-12T21:13:00.002+02:00

Un gest que creix sota la pell

de l'aigua sòlida del sant

sepulcre del desig, s'agita.

No hi ha dreceres a la mort

si no sabem sucar la sal

al te calent de la marea.

La por no allunyi l'obligat

pecaminós camí d'ofrenes

per arribar més tard al deure

de l'únic gest indefugible:

fer-se de son, dir adéu, somriure.

L'aigua, Marc Romera

I fins aquí vaig arribar.

Bandera

2011-09-11T01:16:00.002+02:00

Enfonsar-se en la delícia dels teus ulls quan avances pel passadís amb el teu llibre de versos i, en nombrar-te, l'esglai t'atura. Podria surar eternament en aquest penetrar tan desxifrable amb què m'assetges quan et sento llegir el verb grumollós o fas lliscar aquella imatge de sang i esperma entre els meus pits durs perquè fa tota aquesta estona que et miro i no me n'he pogut estar. Deixar-me ofegar per aquest desgavell de la teva llengua i els teus dits marcant quatre camins rosats sobre la meva carn i la saliva que voreja i després l'aleatorietat dels teus desitjos i la meva esquena que dolorosa et malviu. Sentir que és en els noms més plaents que em murmures on oneja la meva bandera i aquesta humitat de la terra fosca colant-se entre els dits que t'escriuen perquè parlem el mateix batec dels cossos i cerquem el vent que venteja per l'estel que tenim marcat damunt la pell.

Vier

2011-09-07T01:59:00.001+02:00

Me voy a inventar un plan para escapar hacia adelante.
Ven. Ven. Sabes que esto es lo único importante.
Y sabes que no es lo mío suplicarte.
Pero ven. Ven. Pero ven. Ven.
Y si luego resulta que hay dudas.
Y si luego resulta que hay dudas.
Será perfecto para volvernos a escapar.
Adelante.
STANDSTILL

La moto creua Barcelona a una velocitat de suïcidi. Mentre aparco, el meu perfil es reflecteix contra l'aparador que em retalla i em glaço durant un moment perquè és veritat que ja no em reconec, que tota aquesta carn que he anat perdent dibuixa un contorn més acurat, lluminós, un fil de feminisme que devora la finestra sota aquest blau electritzant del meu jersei. I faig tot el camí fins a casa teva amb aquest pensament que em colpeja, aquest perdre de la pell, aquest torbament de tota la consciència on em saps ben summergida. I obres la porta i, durant aquelles hores, el meu jo torna a ser el meu jo dins d'un cos que no reconec però que sap rebre les carícies com abans, que envia els mateixos missatges al cervell quan et regiro els cabells o seiem al balcó. I després tu, que tot ho banyes amb les paraules més senceres i la teva mà tendre, que amb la mirada ets capaç de desterrar-me per fer-me atrapar un sospir o un brogit d'aire que s'enreda entre les rajoles, et converteixes en l'amarratge de qualsevol sensatesa. Tanmateix com quan, silencis més tard, quan les copes em permeten marxar en línia recta, deixes anar aquell vine i m'abraces amb tanta força, amb aquest batec immesurable del meu cos contra la teva alçada, que per uns moments sento que el cos que respira contra el teu pit torna a ser el meu i que potser no s'ha d'anar tan lluny per poder retrobar-se.

Peixos o llet

2011-09-05T13:34:00.000+02:00

Et sona el despertador i, com si el meu melic fos l'interruptor que aturarà el brunzit, m'atrapes amb les mans fermes i, afamat de carn, m'apropes en un gir delerós que ens encara. Que no sé si somnio o estic desperta quan intransigent em reclames el territori de les meves natges, i aquest riure alletat que m'enceta el dia regalima escales avall després d'un orgasme concertat i dos tasses de café d'un desig impregnable. Amb els capcirons dels dits a la distància de les nostres mirades infranquejables, pugem tots els carrers sota la pluja i, a la Virreina, solitaris i regnant la plaça, m'abraces amb embranzida i els teus petons són gotes lliscant-nos tota la pell escamada, dos peixos encesos alterant la tranquil·litat de les primeres olors dels forns de pa. Que t'atraparia amb les meves mans maldades si el desig no fos només la sang que em brolla entre aquestes pàgines impregnades d'un erotisme suau i aquest imaginari etern on et reclamo. Aferrar-me a les imatges que amaren la meva ciutat, arribar tota sola a casa i reconèixer la teva olor de ja fa mesos damunt dels dits.

Ely Nevada

2011-09-03T01:00:00.000+02:00

No sé com puc sobreviure a aquells moments en què el temps s'atura i l'únic que batega són les meves mans resseguint els teus llavis melosos. Són només uns segons, un moment d'aire fred i congelat que resisteix els espasmes i les contraccions del meu cos immòbil, l'expulsió d'aquesta escalfor líquida i supèrflua que s'esfondra a contrallum i galopant. Són els teus dits i la teva llengua resseguint les meves venes i l'eriçar de tota la meva pell perquè en aquest carreró fosc et recordo penetrant-me, només un cop, només els cossos, només un instant i aquell sospir profund i breu que retrona contra tots els arbres, contra aquest hivern que m'alberga perquè ja no puc seguir desfent-me, perquè la ciutat està plena de rius, perquè en aquest desig de saciar-me també hi sobreviu la punyada de la teva absència i aquesta foscor insalvable dels dies que van passant.

Espurnejar planetes

2011-08-31T22:03:00.002+02:00

El fred fa alentir els grills i sento com el vent que rugeix desferma les primeres fulles seques que cruixen contra la meva bicicleta, i d'un sospir aliè a la meva presència però de la meva boca, et prenc. Sota el mar dels teus llençols encara em dol la pell que fregues i aquell dit que oscil·lant colpeja el vent gèlid de la nit contra la meva clavícula tendra. Allà, a l'horitzó que delirant ressegueixo amb la mà, la tempesta escomet contra les ones i d'un embat d'una fredor que violenta em calo de tu en un instant. Caic aleshores estesa damunt l'arena encara calenta i el plor desperta el grinyolar de la bicicleta. És en aquest precís moment que m'adono que he obert els llavis i que aquella gota de pluja glaçada que s'escola en la meva boca ha esdevingut la punta de la teva llengua i aquell remolí que engrapa fort el meu ventre sota la samarreta com si poguessis mai tornar; la teva mà forta o la meva. Ofegar-me per tu mentre la mar es menja l'arena sota els meus turmells i aquella última carena on s'enfilen els darrers focs artificials de l'estiu, un espurneig de planetes.

Retornar-te

2011-08-27T03:38:00.000+02:00

Caminar per aquests carrers deserts i la brisa freda del gessamí embolcallant la verdesca que fuig dels panots i aquests turmells d'ossos i pedra. Del no res m'embeu l'olor de casa teva i, com un crit agònic, els meus punys es tanquen per no notar la teva pell i aquell salivar salvatge on m'he sentit follar tantes vegades. I després les fulles seques i els cops de vent i aquell desert del teu silenci i l'essència obscena d'aquell darrer bes que ja no puc desmembrar perquè sóc jo, perquè m'esquinça, perquè és el tacte etern dels meus palmells cercant el voraviu dels teus llavis. Viure't tant a prop en aquesta absència.

El darrer raig

2011-08-22T23:47:00.000+02:00

L'alçament implacable de la llengua contra el paladar quan sublim emmiralles els teus ulls verds contra les meves cuixes descobertes. Ara un braç, ara una mà freda i aquell remolí que l'aire condicionat crea fugisserament entre els teus dits i la meva nuca on els teus verbs s'enreden. Tots els encenalls dels teus cabells perdent-se sota la meva faldilla de seda i aquesta submissió als pedals per no matar-nos però morir-me en un breu desmai a cent per hora en una corba sense alerta i un avançament descontrolat que ara es degoteig i després flux i després la mar oberta i el darrer raig de la teva saliva. Tots els orgasmes d'aquesta carretera eterna on no sé si m'he abandonat o si és la pell que soferta em reclama.

Columna

2011-08-20T19:43:00.000+02:00

Foto de Subal Quinina

Temptes a la claror dels meus llavis embriagats i el teu polze em refrega instintivament la comissura, que allibera un sospir impregnat del tremolor d'aquest primer moment. I en aquest precís instant en què la teva nou davalla veloçment i jo et ressegueixo amb els dits la clavícula on m'he aferrat per no caure, abaixo la mirada i, en cloure els ulls, la meva esquena es converteix en un espadat i aquella boira que sura en l'albirament de la teva intenció encara fermada. Tinc por mentre recorres la cremallera del vestit a poc a poc, des dels malucs fins la nuca, i vèrtebra rere vèrtebra, roca rere roca, ens vas unint i només sento el teu batec estrepitós a través del meu vestit de gasa. Potser és quan sento la glaça que se m'ha format als palmells d'aquesta suor nerviosa i l'enterboliment del gintònic que em mareja que decideixo desfer-me dins de la teva boca tan calenta i m'ensopego en tots aquells instants en què, mentre jo et buscava, tu em creuaves la mirada i el món balandrejava per un instant en aquests carrers plens d'intencions poc sanes i algun vers que em recorda la vida que duc, la natura que em provoca i que la meva carn demana carn.

Cacau

2011-08-17T15:00:00.000+02:00

Llepar el vellut de la teva pell de pols de cacau i vent de plata i resseguir, sota els meus capcirons tendres, tots els centrímetres de sal que la mar et va nevar al damunt, un riu de llet marcat sobre la teva espinada. Sentir aquella dolçor fermant-me la llengua i recordar com vam quedar en silenci sota el moviment suau de les branques i aquell bellugueix esquitxat del cruixir de les fulles mentre el nostre cotxe passava i els teus llavis eren perles fines que brillaven contra el retrovisor. Si només els arbres haguessin retallat els teus impulsos i les teves mans tan fredes en l'última corba com van anar retallant la lluna fins que d'aquella nit no en va quedar res. Si només duna, tundra, sorra fina, mar i son i aquella tendror dels nostres ulls clucs que somniaven.

Lectura

2011-08-12T15:15:00.000+02:00

Sota el desglaç segueixes nuant-me amb una delicadesa cristal·lina i sóc capaç de sentir els esbatecs dels teus palmells enverinant-me la pell d'aquest desig que m'estavella contra totes les pàgines, la tibada del teu braç per escarxar el teu pit contra el meu i fer d'aquell glop de saliva un tremolor adolescent que ens enlluerna sense posar mai un punt final. Notar, sota tots els rius de gel, els teus versos engrapant-me les natges i el calfred de sentir-me viure tot embeinant la tarda d'una suor espesa i un llibre vell. Desfilar-te tan a prop cada cop que els capcirons passen pàgina i, alhora, sentir-te tan desmesuradament lluny. Sentir-me com un llibre obert quan em mires i em vesses al teu territori, a la lletra ampla, al final incert.

Córrer

2011-08-10T01:13:00.003+02:00

Arrencar a córrer i sentir tot el cos en la contracció estrepitosa del teu tacte esbadellant, les llàgrimes descloent el roig frenètic de la nafra, la fermesa dels punys tancats esberlant les tiges verdes al pas més angoixant d'aquesta volença que em fa córrer. Córrer i sentir el vent gèlid contra les meves galtes calentes que encara recorden les teves mans i aquell atrapar-me entre el teu cos i la paret mentre punyies fort el sexe entre les meves cames tendres. Córrer i ser la pedra que desterro i cau rodolant penya-segat avall i després s'enfonsa contra les ones i m'esglaia el pensament perquè, en l'horitzó d'aquest vertiginós límit, la intermitència del far em diu que no he corregut prou, que encara llampes al meu darrere, que els teus ulls verds encara em porten l'olor del mar, que encara ets viu per mi, amor.

Allargar

2011-08-08T02:23:00.000+02:00

El desig es renova, reapareix com una malaltia crònica, demana a crits més vida! Més vida!

Josep Julien

Allargar l'esborrany per poder-hi encabir tot el desig que em goteja de la camisa. Allargar-lo i que les paraules esdevinguin aquestes ganes de pell, d'amarar el cim de la teva llengua amb aquest vibrar que em fa brillar quan faig reposar entre els llavis la teva nou en un sol cop de pensament. Allargar-lo i que sembli que va ser ahir, que totes les nits s'han enfosquit per crear aquell carreró precís i implacable on et beso i tu em fas saltar un botó de la camisa i jo enredo els dits entre els teus cabells perquè les llambordes de sobte s'han convertit en l'únic lloc on encara em sento a casa. Allargar-lo tant que es converteixi en guspira, tacte, el silenci que em regna quan l'esglai interromp el batec perquè les teves mans em troben gràcies a aquest entendriment fragmentat dels textos, a la pulsió perversa dels verbs que encara ens lliguen, a la intensitat dels noms amb què sovint m’has parlat. Allargar-lo perquè sigui l’últim, per encabir-hi tots els homes que t’han suscitat, perquè sigui el darrer parany per tanta absència. Allargar-lo xopa de sexe com fins ara. Allargar-lo i seguir sent igual de forta per poder-hi posar, amablement, un bon punt i final.

Escapar

2011-08-05T08:51:00.000+02:00

En algun moment de l'hivern, quan ens agafàvem de les mans i jo tenia els capcirons glaçats i tu els palmells de brasa, aquell camí fàcil de fulles seques es va convertir en un espigó on s'esvaïa el sol i s'estimbaven les ones, i jo em vaig aferrar fort a tu per si així, amb aquella escalfor tan teva i que tan torbadament m'ablania, l'estiu ens sobrevenia ràpidament. Ara, quan el que em desperta són els peus gelats perquè m'he deixat la finestra massa oberta o potser el llençol massa lluny, el buit del llit es converteix en la fugacitat d'un pensament sublim que et porta irreparablement fins a mi i m'impregna. I aleshores tot és un incendi tan lent que encara sóc a temps, amb el despuntar de la matinada, de llevar-me i no mirar enrere, d'ultratjar aquest silenci que omple la casa i resseguir el parquet amb els peus descalços fins que, previsiblement, la flama m'atrapa i aquest plor tan dèbil i ofegat desfà la tinta dels versos:

Ahir a la tarda, la tarda era possible.
El batec dels esdeveniments desafia
encara la retina, com si en realitat
sota la pluja hagués passat alguna cosa
en un cel ple de núvols a la deriva.
També les coses passen, tot i no ésser coses.
Són només fets, a més de la terra banyada
o aquesta imatge que es descompon
en filets d'argent rere una superfície de vidre.
¿Una entretalladura del meu univers?
Voldria saber explicar aquesta història,
essent ben conscient de qui ho explica,
des del meu racó impertorbable del món,
i al temps voldria també parlar en nom de les coses,
que les coses tinguessen en mi
el més modest dels intèrprets
dels actes més absurds
o de les paraules més insignificants.
Dic aquests versos i m'imagino movent
els llavis mentre m'escolto. Només així
neix l'extinció sobtada d'aquell desig casual.
És a través dels meus ulls
que la indulgència ocupa el lloc de la raó,
espesseïda com una olor de suor de pell
cansada d'assumir la humilitat del coneixement.
Una realitat que és tan sòlida
com el sol de l'últim instant del vespre.
Joan-Elies Adell

Marge

2011-08-02T19:10:00.003+02:00

Sense la tendresa ets aquest esbarzer de fulles seques i la polla nua endinsant-se en la fruita oberta. La set esdevé aleshores flux, suor, saliva clara i un lleu tremolor dels dits que s'esberla en la teva samarreta. Hores després sento encara l'olor de les figueres quan m'assec en el marge de pedra i l'aferrar-me em porta l'espessor del mar de la teva veu i un cansament dolç, tèrbol i de mena. Impúdica m'he donat en aquell transcórrer de les hores a cop de grill i, en la intensitat del migdia, em colpegen les teves mans nuant-me, tot el cel desfent-se, els nostres sexes esbardellant-se i l'eterna culpa, que sempre torna, de sentir-te encara a dins.

Esborrany 74

2011-08-02T01:03:00.002+02:00

I me'n vaig tan lluny, però segueixes tan a prop que el camí es fa a les palpentes i d'un batec tebi que és aquest blanc innivat. I me'n vaig per seguir sentint la lentitud dels dies esquinçant-me l'esquena, tota l'argila que em resta entre les ungles quan intento obrir-me camí, dessagnada i a les fosques, en la selva d'heures que han creat els teus records. Si em quedés sense el vers se'm menjarien les paraules, ens desmembrarien setanta-quatre esborranys de versos.

Ser el final

2011-08-01T01:08:00.000+02:00

Ser i en la certesa descobrir que m'ets un buit i aquest alenar de la pell que encara m'encega i que em fa tanta por. Por de desdibuixar-me perquè encara hi ha matins en què la pluja ens ofega en un final foravial i salvatge en què la meva valentia va esdevenir una desclosa d'aquestes mans, les meves, que encara et sagnen i que van deixant taques arreu que es rovellen. Ser i en la certesa sentir aquestes punyades que encara em salvatgegen, m'impulsen a resseguir tots els records per poder-ne fer fils de plata i algun que altre vers que voleï. Ser i en la certesa saber que tot s'acaba, tard o d'hora, i que estic preparada per rebatre de nou aquell sentiment d'amplitud, d'esquena freda, d'encís nevós malgrat la tendresa dels llavis. Deixar-me desfer com la boira entre un sol fred d'un estiu que és hivern i que tot s'ho menja. Deixar-me voler. Reconèixer-me de nou. Quan em trobis, deixar-me bes, ploma, cendra, olor, pluja, jo.

Corbata

2011-07-30T06:37:00.003+02:00

En algun moment de la nit t'apropes i m'atrapes fermament dels malucs per apropar-me al teu cos calent. Suposo que el saber del cert que ets tu, tot i no veure't, és el que m'arrenca un somriure i m'estavella en la tranquil·litat absoluta de saber que ens som còmodes perquè no ens cerquem. I aleshores jo em giro, tu em somrius, ens apropem i i deixem que el ritme de la música ens atropelli mentre encara goso jugar amb la teva corbata i tu em demanes si escriuré sobre aquest moment i jo et contesto que és clar que escriuré sobre aquest moment. I la música canvia i els meus amics em reclamen i aleshores t'allunyes lentament tot i sabent que tornaràs, que hi ha quelcom que ens manté units però que segurament està més enllà del local, de la música, del petó que ens fem o de la corbata, com una forma d'entendre la vida, la pell, les relacions humanes i aquest sobreviure de la carn constant. I jo marxo, i deu minuts més tard, ja a fora, ens trobem i mentre tu esculls, perquè jo te'ls canto, l'autobús que triaràs per tornar a casa només hi ha dos pensaments que tornen; un és que tinc gana i l'altre és un encenall de complicitat.

Carmí

2011-07-28T18:28:00.000+02:00

Que cada taca de carmí que deixo entre els llençols sigui teva, com un petó, en aquest camí, muntanya enlaire, que tan sovint porta el vent en contra. Jo aniria al capdavant d'un exèrcit de timbals que esquincessin tots els moments en què he pogut aprendre de memòria els teus versos per poder-los, només, dur a dins, en la lentitud de la llengua cada cop que llepa crema i el teu somriure trapella em sobrevé, en els glaçons que encara es queden aferrats a la meva pell que es mor. I què si ni així mai podré fugir dels solstici de les teves mans quan minvaven el meu planeta fosc, de l'impuls del ball sobre la neu que es desfeia, d'aquell brogir tan fort de les penetracions d'un preludi que es va fugar tan salvatgement i que em va deixar la carn cremant i aquest silenci que no s'enterra.

Malalta

2011-07-27T08:39:00.000+02:00

Estic malalta perquè entre dit i dit vaig tenir l'abisme de la teva boca, un niu de versos ancorats entre les dents del teu somriure d'aigua dolça que es dissolia en la meva llengua de mar salada. Malalta perquè no he sabut com renunciar-te, com desfer-me d'aquella espatlla en què m'aferraves perquè el cel se'ns obria i nevava totes les polpes de l'encís. Malalta dels teus ulls, malalta del buit que em deixares, malalta de les hores tèbies en què resistíem i de tot allò que m'has negat.

Versos desaparellats

2011-07-26T00:52:00.002+02:00

Tu ets la calma i jo aquesta agressivitat impulsiva que em porta a desgavellar-te la pell amb cada pensament que faig, a ultrança, fora d’aquests ulls teus que em miren, i aquesta mà que de tant en tant deixes caure per acariciar-me una natja o embolcallar-me un mugró. Tu ets el melós dels llavis tendres i la llengua clara i jo aquesta força de les dents que recerquen la pell i l’os i aquesta joventut que em fa agafar embranzida tan ràpid i que em deixa desfent-me tant vulgarment. Tu ets els anys i aquesta saviesa que amagues en cada silenci i jo aquest regirar de la llengua que ansieja l’impuls del teu cos que és tot una mar sense barques en un vespre qualsevol quan a la platja ja només queden petjades de veus ja fa hores fugides. I en la nit només sabem retallar anys i distàncies fins esdevenir un punt ridícul de desig enmig d’aquestes ones ferotges que retallen tants i tants llibres, milers d’històries d’amants insòlits que subsisteixen en versos desaparellats.

Ciutat

2011-07-24T14:25:00.001+02:00

Sentir-te palpitar sota tots els portals d'aquesta ciutat que encara és tan teva, tan el recer que cercàvem sota la pluja i el concert que ens oferien els aspersors quan s'encenien al nostre pas i tot xops em besaves. Sentir-te caminar tan a prop, amb aquella sincronia que ni tan sols buscàvem però que ens naixia de dins, inclús quan preparàvem l'alentir dels cossos perquè arribàvem a l'únic tros de carrer que segueix sent el meu carrer, els pins que es mengen l'asfalt, els murs que amaguen matolls i gessamí i ginesta. Sentir-te i alhora voler-te tan lluny per no sentir la teva olor, els teus ulls parlant-me, aquella intensitat de les mans quan m'amarraves amb l'única tendresa descriptible amb què m'has estimat mai, tan efímera i melancòlica. Sentir-te i saber com a poc a poc m'esborres, ens destrueixes, desplegues totes les variacions imaginables del silenci fins que arribem a ser el buit del res.

Cadires

2011-07-21T10:29:00.000+02:00

Sento com la pell encara em tremola aquella pell, la teva, que aquell cop vaig tenir tan a prop; el soroll del vidre quan vam brindar amb les copes i tu, maldestre, vas vessar tot el vi negre damunt la meva samarreta de ratlles blanques i després el fil granat que se m'escolava entre les cuixes i amb què jo jugava. Sento la llum que ataronjada emmelava els teus ulls verds i aquell eriçar del vellut dels braços quan tancaves els ulls i deixaves caure el braç damunt la meva espatlla o un dit penjat dels meus cabells. I sento la mar davant nosaltres, i els taulells de fusta de la cadira cruixint sota teu, i aquelles paraules que suaument m'embeinaves entre els llavis i les dents per a que fossin un darrer sospir que s'esfumava en el moment que la terra es menjava el sol i tu, en la foscor que ens amagava, t'aixecaves i em besaves mentre conjuraven els planetes. Sentir-ho com si fos febrer, com si fos ahir.

Nata

2011-07-19T22:28:00.000+02:00

La carn tan tendra i aquesta olor que vesses en cada límit del teu cos que és caixa però també és nata freda i la brisa gelada que ens entra des del menjador, a deu passes de peus descalços. Roig de carena i el bramul del mar que, entre els llençols, és els fluxos dels nostres cossos en calma i aquest groc de tarda jove que ens arrauleix dins les quatre parets d’aquesta estança i que aviat serà blau fosc i aquesta lluna que s’omple tan lentament. Nata i el tendre repòs dels dits que flamants esperen el moment en què, sense que cap govern els aferri, serem de nou desperts dins d’aquesta tempesta sense amarratges; i jo, aquest soroll de l'aigua clara.

Concord

2011-07-17T13:32:00.000+02:00

Parlàvem aleshores. És possible

que parlàssem d’açò, d’allò altre.

Ningú insistia massa en el que deia.

A ambdós ens era igual açò que allò,

i parlàvem i dèiem i no dèiem,

i tot seguia igual: el món, el riu,

el genoll, la finestra, el cobertor.

Parlàvem. Em recorde que parlàvem

de... Què importa que fos d’açò, d’allò?

Fluíem mansament, érem, anàvem

-quelcom ens duia tendrament, ens duia.

I això és tot. Això som. Un riu a penes.

(L’aire arribava a la cortina a penes.

L’aire i les veus dels nins a la placeta.

L’aire, les veus dels nins... No me’n recorde.

Quelcom hi havia més, quelcom, a penes,

precisament a penes, que no sé.

I què?) Fluíem. Érem. Lentament

érem, fluíem, tarda avall, només.

Només. Res no ens mancava. Només, doncs.

Érem al cim de la muntanya, nus.

Tot dos érem al cim, sobre la brossa.

Havíem arribat fins el més alt.

Fou un jorn de calor, un jorn suós,

amb les mans esvaroses, amb el cos

esvarós. A la tarda, cap al tard,

fórem al cim de la muntanya, nus,

oferts, a la muntanya, als aires crus.

Jo ja sé que no fou exactament

així, que no hi va haver muntanya, que...

Però flotàvem mansament, tots dos,

fluíem mansament tots dos, fluíem,

ens recobràvem, fredament, amb l’aire.

Ens recobràvem. Lentament anàvem

reconeixent-nos en açò i allò,

anant, tornant al món, a la camisa,

als botons, les sabates, al vestit,

al llaç que no sabies com nuar-te.

I a poc a poc sabérem el que dèiem.

Però açò és altra cosa.

ÈGLOGA II VINCENT ANDRÉS ESTELLÉS

Passo per tu de puntetes

i el buit que se’m queda provoca un sospir

que trenca aquest silenci que és tant

l’arena impermeable de la teva pell

i de vegades una paraula de quatre lletres.

Oblido aleshores perquè he vingut aquí

i de com dir-te que encara en sé més

que encara puc més d’aquest tibar

que és dolor i potser pena i és la foscor

que ens embolcalla com els teus llençols de ratlles.

Potser la calma i aquest somriure

que és tan teu, tan deliciosament desxifrable,

seran el darrer que em quedi

quan l’avió deixi dibuixada

una línia blanca que creui el cel

i aquest trosset de mar, que és cases blanques,

però que és només un trosset.

I potser aleshores recordaré,

quan se’m tapin les oïdes

pel canvi de pressió atmosfèrica

(i també per la pressió absent dels teus dits

damunt la meva pell),

que vam parlar de tot allò

que no era res, però que hi era,

que qui sap si era l’absència,

i potser també era el dolor,

i que ha estat una samarreta blanca

amb una sola paraula impresa

que era com un batec i, tanmateix, tota la teva olor.

Però açò és altra cosa.

Mandorle e riso

2011-07-16T17:09:00.000+02:00

Oli i peu i membrana que oscil·la quan el dit índex la fa palpitar. Aquest tibar del tendó i ara lliscament i ara respiració i ara el groc de tarda que es converteix en blau transparent de la pell. I ara aquest sospir mentre tot són vetes i nusos i ara el teu taló i ara les meves ungles vermelles seguint-te les venes i l’os de la cuixa. I aquest adormir que en realitat és despertar i podríem dir desig i podríem dir també calma. I el vent, o potser la brisa, i la tendresa del palmell amunt i els pensaments gola avall, tendrum, mesclum de perles. I aquell ocell que sobrevola la plana i milers de peixos nedant la nit. Com endur-te tota la tristesa per implantar aquest buit que ni aranya ni glaça ni s’entén fora la vora dels teus llavis i el perfum d’aquest llit que aviat serà farina en un riu de dies que fugiran entre les dents i aquest desfer-se lentament quan tot s’acaba.

Del mar, o un trosset

2011-07-14T10:54:00.000+02:00

L'onatge, com la matèria incorpòria del darrer pas que vas donar en creuar el carrer, m'abandona dins d'aquest sincronisme dels nostres naveis. Percudeixes en les pupil·les que podrien embellir totes les tardes, els horitzons que recargoles per fer girar les barques, aquell territori d'algues i pedra fina que enarta la calitja blanca de la bromera que provoquen els teus dits en la meva pell. I de la planúria també aquella ona que soterrada s'embraveix entre els turmells i m'amarra, per sempre més, en aquesta mar de plata on un dia, amb les teves paraules, em vas besar. O potser només un trosset entre totes les cases blanques.

Col·lisió inelàstica

2011-07-10T22:03:00.000+02:00

M'envaeix aquest tremolor del verb contingut que entre somriures m'embraveix fins la intensitat de les teves mans plegades. I després sóc, entre núvol i núvol i aquella esquinçada de l'avió que passa, el sol rogent que en la tarda m'encalitja de tots els blaus que m'han incitat els teus llavis. És com entendrir-se fins fer-se tan fort com un torrent de pluja que esbaldrega totes les hores malgastades; la duresa del verb contingut penetrant-me tots els silencis i deixar que tots els teus silencis siguin la regna solta d'aquesta col·lisió inelàstica.

Negre

2011-07-08T03:14:00.000+02:00

Negre nit, negre fosc, negre dels teus cabells i la teva mà tremolosa amb què et recorres la suor freda. I després aquest paisatge molt de com aquella nit que arribava a Rovaniemi i només pensava en aquella nit que era dia o aquell dia que era els teus ulls negre nit, negre fosc, negre dels teus cabells i només muntanyes, muntanyes que només pujaven rere timbals, i trompetes, i un violoncel desafinat. I pujar, i més, i amunt, i escalar la teva esquena, la muntanya més freda, el camí més regular, l’altitud del teu clatell vellós i la giragonsa final en aquest vi portuari de la teva boca que és tota meva, tota xopa, tota llengua, tota aquest líquid que em palpita, que m’incendia, que em penetra fins l’extenuació de la teva carn que ara és tota nit, tota fosca, tota els teus ulls negres en aquesta selva ombrívola del meu cos.

Kind of Blue

2011-07-07T01:15:00.000+02:00

Et podria haver donat tota la terra i un petit tros d'aquell vent de llevant que ens va empènyer, aquelles nits d'abril, a estimar-nos perquè jo pogués oblidar tots els noms dels pobles que havíem creuat i tu poguessis recordar-los. Portugal va esdevenir aleshores aquella àncora en què, fins ara, he aconseguit fortificar tots aquells moments en què tu somreies i jo arremetia contra els teus llavis; en què mai van existir el desencís o l'enyorança. I ho vaig fer tan insconscientment que ara mateix em sorprenc de la vivesa dels colors que encara brillen quan et miro, quan seguim compartint tants silencis que parlen, quan em segueixes reconeixent els estat d'ànim i em pessigues una galta perquè saps que si no ho fas ploraré. Et tinc tan esqueixat que t'he convertit en el més fort dels amarratges per aquesta barca, la meva, que de vegades tinc la sensació que naufraga però que sovint continua surant, nedant, per aquesta sinceritat que ens governa. Ets tota l'elegància del verb respectar i aquella pàgina blanca on no em cabran mai totes les paraules.

Heurística

2011-07-05T16:05:00.003+02:00

Mantenir-se sempre en segona línia i en silenci, sense tenir pas ganes de somriure per despuntar sinó de sostenir, tots els dies, aquella vertebrada final del desig que espetega contra tots els murs de pedra. Ser incapaç d'aprendre versos de memòria i, pel contrari, esdevenir pell de gallina i sexe en desglaç quan bromereja el verb oportú, la preposició concreta, l'adjectiu més abstracte que se'm desfà endins. I reduir, cada cop més, aquelles mans que em rodegen, fins que esdevinc un petit punt inhabitable i inhòspit en tota aquesta selva que em creix a dins, a sotragades, heurant tots els mars de sentiments, i que ja tants pocs poden veure.

Urbà

2011-07-05T10:20:00.001+02:00

Sentir l’absència d’aquest cos que devora els dies i es devora a si mateix mentre ningú és capaç de murmura-li les úniques paraules que pot entendre, aquelles que no grinyolen i saben entrar tan bé. Encegada i en aquest silenci intern encara que la boca em parli, miro el paisatge urbà i només hi veig roques i muntanyes i aquell riu que serpenteja, com una descongelació eterna, per l’únic record que encara em batega. No ser mai més d’aquí perquè em vas dur tan enllà.

L'abandó

2011-07-03T19:22:00.000+02:00

M'abandones i m'arranques del tot aquell últim pedaç de carn com si fos el traç recaragolat i invertebrat d'aquella volença que em supura a les temples; de tant rumiar em vesso. I aleshores, quan ja m'has desfet la darrera pell i l'os reclama fort el darrer sostingut d'aquest vals, l'únic visible, en el darrer instant, són aquelles pedretes daurades que, en espolsar la resta, queden aferrades als records i enlluernen el camí que prens per marxar. I sí, desapareixes en el meu horitzó que ja no pon cap astre, però hi ha tanta mar brollant d'aquestes ferides que, oceà endins, potser no hi ha barca possible d'albirar aquesta petita flama que encara crema.

Pell cansada

2011-07-01T11:16:00.000+02:00

Tomba xaloc el fum dels formiguers

sobre la pell cansada de la terra.

Si alces els ulls veuràs passar les barques,

lentes barques d'oblit carregades de sal

per un cel fluvial que confon els capvespres.

Garrovers. Vinagrella. Tarongerars en flor

i fogueres enceses als closos dels xiprers.

Has penjat paisatges que amb mil veus et convoquen,

que contenen els ecos del clam de massa morts

i el lladruc de les cusses que fan carn a les fosques.

Escolta aquestes veus

que com barques t'arriben per un cel fluvial

que confon els capvespres i les metamorfosis

del fang fluent que vols tocar amb les mans

com qui deixa una empremta

entre l'atzar i l'ordre dels seus somnis.

Lloses. Clapers. Parets de pedra seca.

Barraques de roter. Teules moresques.

Alts campanars daurats. Dovelles gòtiques.

I, arreu, la grisa paciència dels liquens

que amaga grocs secrets. I verdet. I rovell.

Si alces els ulls veuràs passar les barques

carregades de pols i calabruix

per un cel de rostoll.

Compta els rems que hem clavat verticals a les platges,

el mantí de l'arada arborant-se al guaret

d'una nit que confia en l'alba que no ve.

MIQUEL CARDELL

Vas tacar tots els meus racons amb el roig de la carn, aquell verd dels teus brins, la pedra i aquella espatlla d'ossos on feia dormitar la llengua, mai seca. Polpes que regalimaven temples de sucre i després la pell suada vivint totes les penombres de la pluja, salats com la mar. Incapaços de coincidir fora d'aquell temblor que ens produïen els llavis en tocar-se, em vaig rendir a la fràgil substància del desig físic que em provocaven les teves paraules fluvials, barques llençades a les ones, sense fars, i des d'aleshores ja no existeixen ni la tendresa punyent dels teus dits de nata ni les àncores enceses del passadís ni l'eternitat del batec de les suors fredes que vessàvem en voler-nos de matinada. L'hivern ara s'allarga fins els minuts insondables d'aquesta nit que s'esquerda i aquesta alba que mai ve.

Dubtes

2011-06-29T23:11:00.002+02:00

Et cosiré aquesta muntanya amb l'estela blanca d'un avió que tot just creua aquest cel de color cirera i pruna i mil versos emmelats que podran abraçar-te una nit més, ara que he tret forces. I resseguir-te, en el desig portuari dels vaixells que s'escullen en aquesta pell bruna i suada, els dits mentre rodolem per aquesta carretera que tot just es fa una vall en què serpenteja un riu que remulla tots els dubtes i els desfà. Farina de paper en un delta de sal i arena.

Llum

2011-06-27T23:13:00.001+02:00

Totes et parlen mentre jo et miro sense ni tan sols atansar la mà al vent que ens separa. El que vull, en realitat, és fer-te sagnar l'esquena sota les meves ungles mossegades perquè ara només sóc aquest silenci que em talla les venes i només et puc parlar amb aquest llepar de les ferides que em surt de ben endins. Sang que rebrolla, termes inatacables, aquesta resistència amb què em mires sense voler ni tan sols apropar-te. Sóc tota una heura que cobreix el teu jardí de cendra però ja no puc enviar-te més llum si només és el so metal·lic del ganivet el que parla.

Muntanyes

2011-06-26T19:33:00.000+02:00

Entrem de nit. El carrer més clar ens rep amb desenes de confetis enormes de colors brillants i purs que em fan tornados davant dels ulls. Després aquell banc de pedra on un profund sospir et conjura i el meu amor es difumina en imatges quan em sobrevé també la pena. En aquesta vall tot és silenci, l'obligació d'aquestes muntanyes que ens acullen per ser tranquils, i l'únic murmuri és el de les pedres que encara em parlen. Al matí, cada cop de campana m'envaiex, com un cop de vent, cada porus de la pell i em provoca totes aquestes llàgrimes que encara et volen, que sovint enceten camins que mai finalitzen en tu, que fan vessar el llac una mica més. Amb les darreres espurnes d'aquella nit, rogent i encesa i tan valenta com puc sóc fins i tot encara capaç de llençar-me en aquesta darrera carretera que és com un budell per remembrar tants versos com gotes de pluja, tants versos com impremtes de dits, tants versos com moments en què, a través de la finestra del cotxe, el record que tinc de tu em desfà una mica a mi.

Algas

2011-06-24T10:34:00.000+02:00

También me quedé bajo aquella arboleda tan cercana a la playa
arrancando las malas hierbas mientras me dabas tus dedos
y aquel sabor neutral y claro de tu mirada
que no pude ni siquiera extinguir
aunque la deshice decenas de veces en el horizonte.
Desde entonces que todo son estas algas que se pudren
en los recobijos en los que aun no soy capaz de borrarte,
en este girar de la lengua que aun no adivina
que te dejé en aquella isla de invierno solo y para siempre
porque no encontré otro lugar que no doliera donde matarte.

Sol de mitjanit

2011-06-23T00:27:00.000+02:00

Et difumines rere la foscor de la nit i amb tu te'n duus tota la paleta de negres. Ara és tot aquesta escala de grisos que no tenen ni cossos ni perfils ni línies que els limitin i aquesta lletra solta de color blau fosc que de la nit en fa més aviat un sospir de llum de la darrera estrella que nombrares. És en resseguir la constel·lació amb el dit que revisc aquests versos grisos que em vas deixar i que, en el pas de les hores, van apagant tots els llumins per deixar aquest desert de neu que encara es fon. Poesia que, al capdavall, em fa tan teva, tan insondable, tan recer de porta malmesa i aquest mareig que em provoca el marinatge en què em llençares.

Et diria silenci

2011-06-21T14:43:00.000+02:00

Et diria tija i ginesta
i el perfum dels til·lers argentats
sota fanalets i fogueres
i mobles vells.
Et diria bassals, jonqueres
com la teva columna vertebral,
arenes movedisses
per xuclar-te la pena sencera,
margerar-te en totes les migdiades
d'aquest estiu que ens atrinxera
i desfer-nos, quimera,
cims de carn i soles d'arena.
Et diria peu, polsim, petard
el cim de l'alba onejant maresmes
claror, forats de persiana,
finestres obertes ventejant-te el desig,
i fer-te l'amor amb tanta tendresa,
espessor, aiguatge, tota la lentitud
del dia més llarg.
Et diria voler, et diria follar,
et diria menjar-te, tocar-te,
et diria tornar a començar,
et diria totes les lletres d'aquella primera nit
la meva nit més llarga.

Versos de pena

2011-06-19T20:28:00.000+02:00

Trompetes, genets, calcaries roques d'aquesta espina,

terra molta, pedra seca que rodola mentre et mato,

artèria i vena, perfils que desemboquen en el meu delta de sal.

Vergers de llana, conjurar aquest oblit imposat,

ones, tempestes damunt la mar i aquest esborrar-te (-vos) lent.

Saciar-me sencera, sola, un vel que no vela,

despertars rere turons d'arena, erosions, tardes belles,

mil bigues, travessers, barreres, incògnites parets

i aquest caminar brogidor que ja no em desespera.

Esquelets d'ossos i tendresa efímera, carn, porus,

pell, mel blanca, cau d'orella en la bengala,

foguera de pena, desig inflamable, tots els cossos

en milers de versos; esfilagarsant homes fins fer-los morir.

Renéixer imposant aquest silenci que esquerda,

estelles de dies que ja no m'oprimeixen,

mentides dictades, forats de llum encesa,

la paraula que allunya, aquest record que ja no vessa,

congelació, constel·lació, conspiració per no fer-me més teva,

explotar en mil pedaços d'una hora eterna a la nit.

Llençols impol·luts sense les lletres capitals d'aquesta dictadura

en què tots ells decideixen qui mana, qui encerta

qui és prou ésser fràgil per fer-me més dona, més sencera,

més imbècil de guerra en aquest món que s'ensorra,

dòcil de mena, muda imparable, tova i gens plena

d'aquest sentiment que tot just m'encavalca.

Doncs no, ja no em tindreu mai més. Silenci que estavella

línies i bojos i tots els sentiments d'aquest batec

que m'enterboleix, em desfà, m'allibera, em cus les lletres.

Ara tot serà ningú i aquest tremolor dels dits que,

sense ser jo qui parla, fa de mi versos de pena.

Corda, pedra o vidre

2011-06-18T17:54:00.002+02:00

Pluges de primavera, clarianes com boies que m'ancoren a l'infinit record que de tu tinc i que es difumina en els vidres de totes les finestres. Aquest peu que va davant de l'altre, resina d'escorça, saba vessant de la teva clavícula, sorolls que no cessen, terra que tremola en tots els mons estant. Gotes que venen i van, tempestes de fulles, telers de llambordes vermelles enfilant el darrer camí, gerdons, glaceres, icebergs d'un verd que m'amara. La tranquil·litat de cent núvols que avancen sobre la supèrflua vertebra que m'encapçala en aquest esborrar-te constant.

Lentitud

2011-06-17T01:07:00.000+02:00

I totes les fulles seques que va dur el vent
esquerdissant-se en les darreres hores
mentre t'imagino, reblaneixo, sobrevisc sense tu.

Bedächtigkeit

2011-06-16T16:37:00.001+02:00

La lentitud de l’herba creixent entre les llambordes grises de la plaça, rodes de bicicleta tremolant totes les iardes fins a tu, fins que em cruix la poma més vermella entre els llavis i m'ensucra totes les dents, sour fins a la gola, farina i mel esquinçant parets de sal i pedra fins el ventre. Sostenir-te en totes les queixalades fins encapsar, entre els dos dits, un cor oxidat, llavor traïdora, sacrilegi imperdonable de tots els sentiments que em frueixen quan tu també ets el vermell de la poma, del vestit de ratlles que em cobreix, de les ferides sagnants dels meus dits. Et menjo, et menjo sota aquest dia ennuvolat que enflora la plaça d'ombres de núvols. Amb aquesta mateixa lentitud et sento a dins.

Sense resistències

2011-06-15T11:40:00.000+02:00

deixalles de naufragi.

res no sembla important.

la fusta mig podrida,

navegarà pel nàufrag?

passat, present, futur,

vaixell i vela.

com mossegar la pell de l’horitzó?

FRANCESC GARRIGA BARATA

La teva terra i la meva, dos naufragis espadats que es parlen. Sinuós és el confí d’aquest, el meu, bloc de pedra que erosiones. Ones com versos que, en colpejar el teu contorn de penya-segats, retornen a la meva frontera amb una força incontrolable, estovant l’argila, rebentant les arrels que fins ara m’amarraven a terra ferma, soterrant els primers estadis d’escorça, vidres i corals. Sense resistències, em deixo afeblir la carn, esbufegar la pell, rellepar totes les ferides que fins ara han sagnat: sóc fang modulable. Del torn en faràs carn; de la carn dels teus músculs, la lletra ferida; de la lletra ferida, l’estampida salvatge que, com el tapís d’heura que a tot s’aferra, et retorni sempre a mi.

Mamar-te l'absència

2011-06-14T15:00:00.002+02:00

Aquella llum groga que sempre hi és, que sempre torna, que sempre es menja el paisatge despullat del teu cos. Fulgor d'ulls verds, herba encesa, replec de llençol hivernant entre les meves cuixes que et cavalquen amb aquest desig que ve d'impremta. Llepar-te l'esquena en aquest instant tant de vers i palla, d'inflamable trànsit de dits que no cessen. Aquest palpar de les vocals que et flamegen, que em ressusciten, que llisquen tots els membres ben avall, endins, damunt d'una pell tremolosa que encara et pensa. L'encís de preveure't, mamar-te l'absència, licorar tots els pensaments que de nit em fan surar l'orgasme en les entrelínies dels teus escrits, en l'olor salvatge, en l'esgardissar dels teus llavis molsuts. Pits contra esquena, membre contra natges mentre els teus dits i la meva llengua enfilen totes les ones d'una mar de besades, calfreds sincrònics, emblemàtics poemes per aquesta plenamar que ja no porta barques. Vessar de flux, volar en un moment i sense ales, surar en tots els teus perfils que encara m'encenen. Rebregar-me, rebrega'm una mica més.

Començar

2011-06-13T01:27:00.000+02:00

Quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria,
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
d'aquesta espelma ja no en direm llum.

Quan de la fosca nit salvatge
l'udol dels llops, convocant la lluna,
recorri en calfreds els petits cossos
dels vostres fills, és que tot
torna a començar.

MISHIMA

Ahir era el xup-xup de la crema entre vers i vers, embranzint la pell, amb només la roba interior, contra aquell vent que s’escolava entre les plantes del balcó. Fa uns mesos eren set espelmes abocant-me a la mar, la baldufa encesa fent un forat al palmell, dissabte de pluja esberlant un violoncel. Fa uns anys eren fados de melangia, una línia de dos caps que la corbaven i es trobaven en una plaça plena d’olives, una estació amb vint peixos daurats. Avui són vint-i-nou textos rebregats, les complicitats dels vasos que després són copes i després piques de parets que es fonen en aquestes primeres hores del dia que comença i també aquesta casa que s’acabava. Avui remor, més que mai, d’aigua clara i els buits freds després de la tempesta esglaiant-me els dits abans que tot torni a començar.

Persianes

2011-06-12T10:17:00.000+02:00

Sóc fil que voleia previngut i en l’excitació reapareixes rere totes les antenes erectes de l’skyline d’aquesta nit que ja és tota murs alts i façanes d’ombra sota núvols de tempesta. Sal i cendra, sal i pedra temptada per l’onatge erràtic a rodolar damunt l’arena i, després, rodolar la teva boca fugissera endins. Només en quedaran les paraules, d’aquestes fiblades enceses, però tu escriuràs sempre aquells dits que escriuen sobre un paper blanc “palpa’m”, palpa’m totes les nits d’aquesta mateixa manera que envaint-me encara em devora, terra molla, herba humida, aixopluc de la pena de no trobar-te i ser-te alhora física en totes les cambres anònimes d’aquesta alenada que preserva.

Dextrina

2011-06-11T20:50:00.000+02:00

La perversitat dels teus dits profunds a la meva boca, la contradicció de les forces bategant en el baix ventre, com un impuls de guerra, com la ràbia esfilagarsant tota la meva pobra subtilesa. Arremetre contra les teves dents i ja no sentir-me morta o potser morir-me una mica més enfora la rugositat de la teva pell o en el tedi de la meva pena. Suau regires la vora del nus, punt a punt, fregada contra fregada i, en desplegar-la, tot serà aquest fil clar d'un silenci que aranya, que m'espedaça, que m'encavalca en aquest instint de voler-te sols aquesta nit, de matar-me en totes les altres.

Voler

2011-06-10T09:25:00.002+02:00

En el pas, tots els arbres d'una fageda lluitant-te els llavis com una vela a contravent. Rebel m'esberles els dits en un partir de moltes lletres i cops de vent que em desfan el ventre. I tot i així, encara em fas salvatge, la molsa d'una roca ferma que devora la mar en aquesta platja que és tota pluja. Lentament, però, la pell se'm glaça entre totes les xarxes esteses que no trobaran mai més la mar, en la fusta esqueixada d'aquell masteler de la teva llengua, en totes les petxines buides amuntegades a les vores dels peus, perfilants. L'onatge d'un quinze de gener em devora les trenes.

Els mateixos

2011-06-07T22:25:00.001+02:00

And even if a butterfly lives a hundred years
or the stream of water turns around in the rivers
you and me will still be the same
ANE BRUN

Mullant-te la vida sencera sense arribar mai a l'escull dels dits. Camins de bassals, sorra volcànica, l'esfilagarsar del llamp contornejant-te en la primera posició. Després la gota que segueix a la gota, el regalim dels vidres, les heures cobrint el vals del pols dels cossos que bateguen perduts en la segona posició. La tempesta de tota una nit, el retruny de les finestres de fusta, el grinyolar del llit vell, els claus dels quadres defallint i gotejant totes les fotografies. Et rebrego la pell, et descuso el silenci més gris, em ressegueixes en la veu fins fer-me brollar la sang de tots els vestits. Rius de llet que són mars de plata en la foscor, el llepar tendre dels dits, la vehemència d'encara ser nosaltres. Ser tu en mi.

Nòrdic

2011-06-06T01:44:00.006+02:00

Quan sobrevisc a la teva existència
es fa etern l'ampit de la finestra on els meus colzes enfonsats et figuren
en aquell horitzó nòrdic que, des d'ençà, titubejant et retalla
en milers de trossos de paper i serpentines que tempestegen.
I si tu dius verd, jo diré vermell de sang que brolla,
d'una implosió astronòmica que m'alliberi,
d'aquest forat invertebrat que, asexuat, ja no és l'àncora
del teu record ignífug.
Em desfaig de tot.
Preneu-me doncs, erèctils,
que la carn ja és carn, que la paraula no té treva,
que l'insondable del silenci encara pot
esquinçar-nos els ossos amb dents i ungles
i construir espais entre tots els graons del temps.

Remor

2011-06-05T10:48:00.001+02:00

Flors grogues esmorteint el ciment gris de la nit. Remenada pel vent, balandrejo els pensaments que et porten fins un indret inert d'aigües encara clares. Em batega la ciutat en milers d'esteses elèctriques que t'emmirallen les mans mentre m'atrapes d'una espatlla i t'apropes a mi, atemorit. Fa temps que els petons van deixar de ser damunt dels llavis, però avui m'escales la comissura i que si tu, que si jo, que si aquest ulls que ens parlen i la teva boca que em menja. Però el groc també és gris i aquesta nit ja no m'enfilo pels teus dits carrer amunt per despullar-te de tot l'amor i fer-te només sexe. Aquest cop, saliva clara i remor de desig.

Submergida

2011-06-03T11:13:00.000+02:00

Preguntar-te per què sents sempre la mateixa cançó i esbrinar que és perquè et va néixer a dins, el batec amarg d'aquesta remembrança que m'oscil·la. Obrir armaris i que et vessin al damunt desenes de fotografies de cossos ja morts, de carenes inamovibles, una alga morta en un escull. Estripar esborranys de versos, la procreació dels fils que m'embullen, entristint-me en veure'm lluitar-te en cada paraula, sense treva. Aquest cop sense estendards que em tatuïn la pell, sinó amb la pell mateixa, sagnant, deixant al descobert els ossos que encara em sostenen. Bufandes, faldilles, mitjons, guants, sabates d'hivern sense cordons desatansant-me l'ànima. Si la boca calla, faré que calli la pell.

Forget, forgot i jo.

2011-06-01T22:30:00.000+02:00

Aquí ja res és aigua ni herba tendra ni maresma ni meandre. Ara tot és aquest desert ple de sorra seca que em colpeja els ulls, que em vernissa d'aquesta ràbia de saber-te i de desfer-me entre tanta paraula morta. Potser l'implacable és desaparèixer, amargenar-me en la reclusa més fosca de l'entranya i esquinçar els dies, l'única veritat absoluta que em dibuixa la pell. Parets que cauen, finestres que es tanquen, l'aire que es carrega, fantasmes que sempre tornen. Potser serà ara que mudi la pell, emmascari el darrer rostre que em queda i sigui conscient que les darreres paraules que t'he donat són el que queda del meu veritable jo. Ara és fugida en tota regla: el silenci perpetu.

Dia 3

2011-06-01T13:41:00.001+02:00

El dia arribarà. Tu trobaràs alguna cosa que vaig oblidar a casa teva, jo potser l’única que em vas donar, entre les pàgines d’algun llibre. Pensaràs en les trucades que ens havíem promès, en aquella carpeta amb el meu nom a la safata d’entrada. Jo, faré, com sempre, castells d’un petit gra de sorra, creuré que tot va ser millor del que realment va ser. Buscaràs el meu número, jo potser t’escriuré quatre línies, un altre poema entre les desenes de poemes que t’he escrit des d’ençà. I aleshores vindrà el glaç, allò que un dia va coure ja no existirà. No esbrinaràs quin dia em vas eliminar, ni recordaràs com te’m vaig desfer entre els dits la darrera vegada que ens vam veure. Tu no trucaràs. Jo no premeré enviar. El dia arribarà i ja no hi cabran els somriures. Cap somriure més quan em recordi de tu.

Del llit tornar al llit

2011-05-31T08:36:00.000+02:00

Del llit tornar al llit, amb totes les conseqüències de fer vibrar la teva veu entre els plecs d'aquests llençols de ratlles. Allargar la mà fins aquell buit arenós que es torna argila i trobar el teu braç immodulable, el teu alè a cau de pell. I aleshores deixar la ment en blanc per trobar-me dins mentre tu encara ets també a dins, surant en aquesta boira matinera que branca els arbres, que espedaça les fulles intentant fer-nos sobreviure si és que aquest tibar de la pell no ens fa esclatar abans, deslligar el vaixell amarrat, embicar totes les matinades amb aquest somriure transparent que encara em regna. Menjar-te com un animal.

Peixera

2011-05-30T23:56:00.001+02:00

Sento el pur, la indulgència de qui es troba perdut en el pulcre redescobriment de la sensibilitat d'un silenci. Encaixar els marges, perfilar les línies que obtuses o corbes, rectes melancòliques i en un perpendicular erigit conformen tots els espais foscos del teu cos. Però en aquell albirar de la mà tèbia resseguint-me la pell, recollint el forat entre les dents, respectes el territori, enfonses el dit en aquesta maduresa emergent que m'embromalla i em regalima sexe, porus, templa endins. Sempre has estat aquí. Havia oblidat cridar-te.

Blau soluble

2011-05-29T18:16:00.000+02:00

Partícules imperants de la teva veu aspre i el regust embegut de la terra espinant-me cada racó del cos. Potser la veritat és entre els espais dels teus dits capaços encara de reprimir-me els ofecs. Les arrels ens estrenyen les entranyes, els xiprers marquen el camí en què van reprimir l’amor. Si només tinguessis les mans per refer-me de tanta tristesa, per dibuixar esteles damunt del sostre blanc. Si només fóssim tu i jo sense tots aquests fantasmes. Si només restés la complicitat amb què t’imagino.

Estesa de pollancres

2011-05-27T11:31:00.000+02:00

Potser va ser en aquell precís instant que vaig sentir-me desmembrar
en les ales d'aquell avió de paper que espremies entre els dits
quan va començar aquesta guerra dels cossos irrefrenable.
Sota una pluja de cotó fluix sobre la gespa verda d'un parc de primavera
em vas refilar amb els ulls els pous més impol·luts i esquinçants
i amb l'èbria punta de la llengua em vas esbossar el melic de la probabilitat.
Però ara, que ja no et sento a dins, que la llàgrima ja no em regalima
ni dels ulls ni d'enlloc i transformats en una estela blanca i imparable,
ja no em reinvento en les teves dones ni en el dolor amb què em vas reescriure
per fer-me fugissera i navegable terra endins
endins d'un any.
Segur que si em sé encara aquí és perquè no vull tornar a allà.

Surera

2011-05-26T01:12:00.002+02:00

Potser és ara que, en desfer-me la cua que m'he fet massa d'hora, quan encara tenia els cabells mullats, el baf del xampú em reclina damunt la butaca i m'empetiteix els ulls fins l'estèril espai on només tu habites. En la boca intento esborrar-te tot refregant bé la llengua contra el paladar, regalant-te només els darrers mots de les converses, infiltrant la foscor en la pell amb què vas ser capaç d'envair-me, com si no tinguessim banderes, com si ja no fossim soldats. Però després, la insensatesa. La ceguera d'aquella jo que, amb fermesa, encara sabia engassar els mots amb aquella cobertura delicada i melosa del desig que em provocaves. Ja no em colpegen els versos. Ara només em rebat la fredor d'una nit que es muda, uns mobles que s'alliberen, un espai buit sobre un matalàs nou. Si sabies que era surera perquè vas fer que l'oblit també surés damunt la mar.

Oracle o sopa

2011-05-25T00:56:00.002+02:00

Oracle: 2 fig 1 Resposta, opinió, etc., considerada infal·lible.

Sopa: f 1 1 Tros de pa xopat de brou o d'altre líquid.

Potser no vaig arribar a temps mentre t'escalfaves la puta sopa. Suposo que per això ara, mentre tu ja dorms entre els teus llençols blancs i pulcres, jo em desfaig mirant-te des de l'altra banda del llit, amb una calor estiuenca resignant els darrers porus de la meva pell calenta a la teva olor fosca i tendra d'home adult. Mil dits roents prement mil paraules directes damunt d'aquest ventre insensat que, impàvid, t'amargena a contratemps. No, no en sortirem vius d'aquesta nit. Però què importa si has fet desgavellar els dies damunt meu com un cabdell que es desenreda, que m'embolcalla, que no entén d'oracles seminals i justos, que et cerca pertot sense atura ni respir. Què importa en aquest instant l'edat de la pell.

De menú, jo

2011-05-22T19:33:00.000+02:00

I aleshores el maig es va allargar fins el desembre. Et vaig sobreviure en totes les llacunes incendiàries de la meva sotaproa. Ho vaig tenir tot per començar una guerra de verbs contrariats que, com fum de vidre, estrebaven la corda ara cap una banda, ara cap a l'altra. La baralla em va deixar cicatrius de mel, ferides de desig sagnant, talls fluvioglacials que més tard, quan vaig perdre la teva paraula en combustió, van esdevenir gel. Temps després, fosa per mans invictes, he espargit les partícules primeres sobre els cossos amb la perspicàcia superba de saber com esborrar-te. I ara amb l'aigua, regalimant-me canell avall, goses dir-me que no véns per quedar-te. Les meves arrels resten llepant una sal d'una platja ophiussa plena d'ampolles de vidre amb molts missatges. Sopes de lletres pel menú de la meva pell.

But

2011-05-21T22:11:00.001+02:00

Enerves la gasa d'aquell vestit sembrat de perles
quan gairebé t'acaricia aquell pou que,
surant en la clavícula, fa ones de plenamar.
Sents la fusta del vaixell com et frega
i d'un pulmó apagat en fa un espasme mut
i després un tremolor d'aquelles mans
que encara no t'han esberlat.
I quan les casualitats t'han deixat de seguir
i plouen pedres damunt d'un veler esfondrat
obres la boca i la llengua s'allarga
fins un cos embolcallat d'anys i també
d'una bandera emblemàtica que retalla
tots els mots que has encetat
en la por
en l'oblit
en la tristesa
en la soledat
amb la invasió subtil d'un milió d'estrelles galopant.
I aleshores l'electricitat, com un fil de ràbia
d'aquella que t'esgardissa les dents
i et glaça els capcirons dels dits en un dia d'hivern,
t'obra túnels de llum entre les entranyes
i també la columna que retorçant-se de plaer
esbrina el camí fins l'infinit
de tu. Ara digues qui et podrà oblidar.

Potser

2011-05-20T11:57:00.002+02:00

El dia rebenta a través de les fustes de la persiana, revifes el corrent de l'aire que em despentina, crees constel·lacions dels cops de porta que trontollen entre les parets. No em queda temps per perdre'm en aquell bes que, tan a prop dels llavis, m'encavalca en un desig profund en què et desfaig, potser t'invento. Els ulls que veig en aquestes mans que em ressegueixen ja no tenen cap color, ni un verd ni un negre, ni un blau de cel on perdre'm com si el món ja no existís. Potser el problema, al capdavall, és que no saps trobar-me perquè he desfet tots els marges del camí i perquè l'herba ja no és tendra: ara és un broll de flux que regalima cuixa avall.

Sé que no és per mi tanta remembrança

2011-05-18T15:53:00.000+02:00

... Que em neixin ulls de cega,
uns ulls vivents
al cap dels dits
per llegir-te i no perdre’m
en el vell simulacre
sense contorns
que com un gorg devora
la meva nit.

Desglaç, MARIA MERCÈ MARÇAL

Diuen que em portes allà on el desglaç encara m'enceta aquesta empremta, la meva pell, que és roba plena de sal i pedra. Que em portes allà on, anònims, els versos encara desfan els fils dels marges i cusen records cap el desig en què et vaig vessar, en què em vaig perdre, d'on encara no he tornat perquè resto immòbil.
Com podràs, però, endur-te'm si en mirar-me no em reconec en l'amor sinó el temor de tornar-me a convertir en un fonedís interminable i de retrobar-me amb la set amb què em llegires quan estesos ens menjàvem dit rere dit, banyat rere banyat, bes rere bes? Amb qui parlar quan encara ets tots els cossos que sovint m'inventen unes altres mans que ja no sostenen el teu fil que penja? Ets els llegats de la por i un oblit que s'ensopega.

Resolució aniversari

2011-05-17T10:00:00.000+02:00

Absolut fracàs de participació. Però tot i així, a pesar que vaig dir que si no hi havia un mínim de deu propostes no hi hauria concurs, crec que les persones que s'han presentat prou es mereixen alguna part del premi. Així doncs, he decidit que les tres propostes "Em parles i jo no puc evitar no mirar-te als ulls", "Les coses no han passat debades.", i "escribo: tengo el corazón deforme de amor." podran escollir dos dels llibres que més els agradin i que faré arribar via correu certificat o bé via mà, que és el que més m'agradaria perquè aleshores ho podríem rematar amb el berenar. Agrairia, aleshores, que aquestes tres persones es posessin en contacte amb mi via correu per poder-nos posar d'acord amb tota la parafernàlia.

I si més no... avui fem anys :)

Ixent

2011-05-16T09:14:00.000+02:00

Es sol ixent com un fil de caliu crema un full de paper

i escampa una taca de llum

que filtra es paisatge en color lentament.

ANTÒNIA FONT

M'he esfilagarsat intensament en aquella mà que, en agafar-la, ja no és la mà que m'entendria. Ara la remor de les tovalloles que, humides i esteses, formen el meu mar de guerra esquerda aquella pell que regalimant gota encara et vessa. T'he espurnat i has cremat bosc mentre t'enfilava en aquesta vall que ja no et voreja i esgrogueïts són els instants en què et recordo, com una foto vella, com aquells moments que perden tots els sentits de la tendresa amb el pas dels anys. Si només pogués retallar aquells dies.

Lo que hice

2011-05-15T10:14:00.002+02:00

Esto es lo que hice
para que tus dedos no se fueran:
te puse el cuerpo
en la voz de aquel hombre recitante.
Entre la multitud te sentía
palpitando en el silencio
con tal justo detalle
que en abrazarte
en el recuerdo
solo quedaron las rocas del sitio.
Y las rocas recibieron la lluvia
bajo un tendido de sillas de madera
y el agua, transparente, se convirtió
en perlitas saltarinas
en un foco encendido que,
a contraluz,
iluminó la columna de tu ser,
con el que me he mecido hasta ahora
recubierta de palabras.

Retrò

2011-05-14T11:55:00.001+02:00

No era lluny ni difícil.

JOAN MARGARIT

Retrunyen els versos sobre el soroll d'un paperet de caramel que algú remena i fas voleiar les teves mans sobre el meu vestit que, cuixa tendre, reimpregna aquella fermesa amb què torna l'oblit. Fas de la paraula un retret i després un tro amb què esberles la nou del coll que, tot just ara, fa cercles de pena damunt dels capcirons que t'acaricien entendrits. Les hores es desfan entre la roba estesa, el gerro que vessa, el fum dels llumins de les espelmes de la tauleta de la banda esquerra de la nit.

L'ofici d'oblidar-te

2011-05-12T20:31:00.000+02:00

Torno d'una illa
que es fa difícil d'oblidar,
on la pell calcària
es desfà gota a gota.
ARTIGA DEL MOT

Recupero el sentit del verd de les ales, de l'incendi precari de la comisura que, ja alliberada, rebusca aquella llengua que la va despertar. Els mots fan el camí invers, del paper a les mans, i em sobrevé l'erotisme del restar, el desig pels nispros i els pinyols que llefiscosos m'esgardissen les dents. Avui em desgavello la pell en milers de paraules i seixanta-una pàgines d'aquell jo més pur que em vas fer néixer. Ara les mans, com els poemes més tendres, esquincen el vent perquè volen més de tu. Potser et penso massa, en aquesta illa, per oblidar-te una mica menys.

Tu

2011-05-11T11:45:00.000+02:00

Quisiera hacer de esos versos
acción demostrativa
pero no sé
no sé arrancarlos
sin palabras
sin asesinato
y quisiera
porque nada miente tanto
como ellas.
Las palabras mienten tanto
y yo quisiera
construir poemas
sin ellas.

LA CAJA OXIDADA

No pretenc fer-te un llit còmode.
Aquí tot són fletxes espedaçant l'aire
i incrustant una melangia asfixiant.
He fet recer dels marges de la lletania

i de roques soltes he recobert el camí.

Melada dels versos t’intueixo en la llunyania

i efímer és l’espai on tu encara

em colpeges, bestiari,

l’immensa buidor que em vas deixar a dins.

I ara em remoc, des de la distància,

veient-vos les boques parlar,

d’aquells mateixos termes que un dia em cobriren

d’una salaó, un tren i després d’unes mans.

Que no ets hàbil, que no ets prou tendre

per encabir un desig així

com el que m’empaita, el que em desvetlla

quan en una òrbita interplanetària

encara rumio que et podria tenir a dins.

Fil

2011-05-10T09:21:00.002+02:00

La certesa de tenir-te al davant i enfilar aquella veta en la pell esquinçada, posar un pedaç maldat en la ferida que, tot i oberta, ja no sagna. I enfonsar els dits alhora en aquell cos, aquella boca i aquella ment que degotegen històries permeables, els cinc sentits de la tendresa, l'empesa sagaç per oblidar-te. M'és inútil la insistència dels teus mots que incisius ja no em barallen amb l'hermètica necessitat d'esperar-te. Ara ja ets un personatge, un invent terciari en un paper més, milers d'interpretacions que t'encapçalen, un fil que penja d'un vestit rentat i estès.

Desert

2011-05-06T18:04:00.000+02:00

Et miro i no sé què ets,
tu ets un animal salvatge.
SANJOSEX

No hi ha animal que em mengi.

ESBORRANY 39

Em despertes com la tempesta. Urpes esmolades, l'olfacte afilat i presagiós, cabells en una impregnació de llargmetratges i aquest rugir capaç de menjar-se la llum. Ens encapsem en la selva, retrunyen les escorces, s'evapora el cel i m'arrossegues amb un pensament decidit a un moviment bestiari, irrefrenat, totalment en estampida. Entre fulla i fulla em reinventes una realitat melindrosa, sexual i efervescent tot sabent que talment és de sorra i que aviat se'ns escolarà entre els dits. Però ens divertim enumerant les pàgines, subratllant els cossos, dibuixant dunes i tundra d'aquest desert on resistim potser perquè hem deixat de creure.

At least the last

2011-05-05T12:29:00.001+02:00

M'he vist desfer i tot era sucre. Les finestres es confonen, ja no hi ha un dins ni hi ha un fora i el darrer llum de la sala és un astre contaminat que crema les siluetes dels cossos que potser mai oblidarem. I els peus, com vius fugissers, són un tsunami valerós sense costa que s'enduu les veles, els pals majors, les boies i dos cactus que no creixen. A carn viva remengem la inèrcia dels darrers dies en aquestes parets que ja s'inunden, que ja tanquen parpelles, que omplim amb les darreres cançons alegres perquè potser pot doldre menys.

Tibar

2011-05-04T00:08:00.001+02:00

L'aspror de ta veu em rellisca esquena enlaire quan em xiuxiueges el revers del bes. La nit encapçala versos: tu els pronuncies i jo els enfonso en els teus ulls verds que et delaten. Aleshores envaeixes assedegat les fronteres del meu silenci i jo incremento la velocitat de les tecles per no perdre res mentre captures, sense discernir, ara un petó, ara una paraula. Refines les teles, arremolinem les llengües, controles l'espai i apagues en el camí totes les llums enceses. Descobreixo la fredor de l'obscuritat, l'escalfor del teu braç i, amb una precisió espetegant, em nues entre l'espai temporal de dos espasmes. Cauen lletres des del llit fins els palmells que, contraguts, encara espurnegen els orgasmes i les repliques de la tempesta. Deu ser veritat que es poden perdre tots els signes de puntuació en un fil estès.

Venècia, 2007

2011-05-02T23:54:00.002+02:00

Com un vidre de Venècia
coneix en néixer aquest gris
i la claror indecisa
de la qual s'enamorarà,

així les teves tendres mans
havien somniat abans
de ser la lenta balança
dels nostres moments massa plens.
RAINER MARIA RILKE

M'han enlluernat amb la roentor d'uns termes desvalguts i em dobleguen les llàgrimes que, avesada al tremor d'un fil que creia perdut, han rebrotat. Em vas ensenyar la paraula, l'exquisidesa d'entrellaçar els mots i xopar-hi la meva pell, que tants cops s'ha esberlat des d'ençà. I després em vas lluitar sense treva i em vas oferir la deliciosa rebel·lia de ser-me tots els homes. Però tu vas volar i jo em vaig quedar en aquest costa que el mar es menja, refilant el teu darrer far en l'horitzó, remembrant les teves mans forçudes en tots els cossos, refulgint de plaer en rellegir l'amor amb què em vessares.

Record

2011-05-01T23:58:00.003+02:00

Si només poguessis resseguir per darrer cop aquesta pell que perfores amb la galivança dels mots, m'encapsaria endins aquells detalls silvestres i feréstecs amb què em treus la son i m'hi infiltres el desig. Revifes un ultratge latent que m'esperona i, amb regust de mans sofertes, n'allibero un estendard: ets reflux de versos retallant-me un dolor encastat.

Odnan

2011-05-01T06:29:00.002+02:00

Es sol ixent com un fil de caliu crema un full de paper,
i escampa una taca de llum
que filtra es paisatge en color lentament.

ANTÒNIA FONT

La teva pell com la última frontera.

I més enllà, la sal d'un clima extrem

dissolta arreu de la sang i en cristalls

damunt la pell.

EVA BALTASAR

Com si el temps fos capaç de rebre una esbufegada, recalibro el camí que m'allunya de tu per tornar ben sencera. Una armada de flors grogues ens obra camí en una corba perfecta que ressegueix una frontera imaginària, una ostra tendra, el refinar autòmatic de saber-se totes les cançons. I després aquest palpitar de saber-nos sàvies dels nostres costums, sotregades, impediments salvatges, aquest humor sarcàstic en què ens refem insanes des de Mannheim fins la mar. Imflamada de versos lliures, l'orquestra se'm desfà en un somriure etern de níguls acostumats, cables negres i un xilòfon que rebenta a gintònic. I ara, en aquesta aturada abans d'arribar al teu llit, em brolla més que mai aquest batec dels capcirons maldestres, calcarenites enfangats que et ressegueixen i allarguen una pell que fa tres dies que et somnia encesa, que s'alimenta insondable d'aquest sexe sense compromís, de les llepades xopades, del sotraguejar del matalàs que de tant en tant et fa somriure i a mi em fa reprendre un fil que s'havia malgastat. Que bé senta tornar a ta casa i que difícil serà dormir-me abans de llevar-se avui al matí.

Abisme

2011-04-27T09:06:00.002+02:00

M'escapo perquè el meu món s'inclina
i no vull caure en l'abisme plujós del teu melic.
Però en aquest cau de nusos verges
els feixos de llum encara et despullen
i t'alcen, embicat, en aquells llençols i aquella nit.
En les mans d'altres amants,
recerco treva, desitjos incendiaris
viatges i cavalls, corregudes amb els dits,
i els implanto els fils d'una arrel tendra
que serà heura embolcallada d'on t'atrapi
quan ja no pugui, quan sigui lluny
d'aquesta terra que ens enterra
i d'on no es salven ni ells ni les ombres
ni tu ni jo ni ningú.

Esborrany 71

2011-04-26T09:03:00.000+02:00

Jo no sóc d'aquest món que respires
i no va així: si tu estires tres jo en dono dotze.
Llaçades que embolcallen el mesostern
i aquest tibar que rere el batec ens rebenta.
En el respir m'assossego i d'un maldestre que fa por
reinvento parets, núvols de tempesta, lluernes,
totes les pedres i la gespa del camí.
Però en el trellat és impossible alliberar-se
d'aquestes mans que sovint encara ressegueixen
la traça perfecta, el buit d'enyorança,
l'enter vers que en desfer-se't et porti a mi.
Aviat viuràs a casa meva.

Dilluns de diumenge

2011-04-25T13:55:00.000+02:00

Suques el melindro
en el trèmul marinatge
que, en la lliscada,
del teu canell
fa un sinuós meandre
i d'un prest desig de nata,
un regalim d'olor de mar.

Tens els cabells encesos,
i aquella espatllada
que et revifa els llavis
bufa espurnes pertot.

Al teu cos d'Ícar,
lletós intacte,
no hi trobaràs cap laberint.
Més ja ets en l'aigua
d'un mar salvatge,
rebrec, impremta,
lluminosa boia
que, en aquesta marxa oblicua,
marca incansable
les portes d'un pervers
però més que desitjable risc.

Paper mullat

2011-04-23T09:13:00.000+02:00

Ja no vull rescatar més cossos. Sembla que avui per fi m'infiltra un fil de ràbia que t'allunya, full endins, al fons d'aquella darrere línia que en llegir-la és fugissera. T'entinto en un punt i final a rebentar de pluja, de piles de llibres, de fils narratius que t'esborren i que difícilment et portaran a riba. Vas ofegat, camp de blat avall, fins aquell graner on les agulles es perden i jo m'aferro a un roig granat, tija enlaire, paper cel·lofana, com un rellotge d'arena a contratemps.

Desopilativa

2011-04-21T12:03:00.000+02:00

Aquell traç que a contrallençol ens relligava els turmells
com el timbratge d'un desig salinat i inhòspit,
desorbitat, va esbiaixar aquella línia que,
fins aleshores, ens separava.
M'esberlares els dits que glaçats m'aferraven
als límits d'un terròs de sucre que es desfeia
i em deixares surant, envesprint-me els cabells,
en l'acidesa d'un fervor roent però indecís.
Espero que aquesta pluja que aviat caurà
separi les terres i obri un camí ample i profund
que no tingui res a veure
amb tots els carrers on, vessats d'una volença
que no enteníem, m'aferraves l'amaluc
contra el teu palmell.

Alternança

2011-04-18T21:40:00.000+02:00

foto de P.

Passaràs desapercebut com una ombra calibrada enmig de la llum,
rebrotat en l'alternança d'un plec d'arestes sense onatge.
I del silenci aquell espigall verdet que en la tardor és sivella,
rebrec de palla, promesa encesa en la carícia més vespral.
Del vessador faràs beuratge, impetuós núvol fred
que en mig del calor revifes granejat l'aiguat salvatge.
Càlid és aquest sorteig que en la intimitat ressona
llamps, llampecs i la maleficència de no saber robar-me
un bes aiguat en un miratge.

Se'ns escapa la vida

2011-04-17T12:22:00.000+02:00

Què ens ha fet d'aquesta carn impalpable on la tendresa rebenta. Ansiejo esquinçalls de pell fina per on la llum s'escola, aquella boca capaç de dir deliciós d'un vers que es desgavella esquena avall empès pel fortuït somriure que al bes segueix. Res em calma. Em puny l'espera, l'engranat d'un sentiment que durant la nit m'envesteix sense quimera i el dolor es pot palpar i tot és el regalim aspre de la melangia amb què xopes les hores i que mai m'allibera. T'has saciat però jo encara tinc fam d'un amor fresc i encegat que em va fer ballar allà on la neu encara queia.

Touched, melt, breath

2011-04-16T00:46:00.000+02:00

Insatisfeta la mà,
recalibres l'incendi
d'una saliva clara,
gota fina esbaldregant-se;
touched.
Resina el dit
de la comissura
del llavi tendre
una paraula dolça:
melt.
Roig melindrós
que alliberes
guspires de sexe
i un sostingut
breath.

A remolc

2011-04-14T09:31:00.000+02:00

Em llevo en mig de la nit
i tot és aquest ritme vertiginós,
una esllevissada fugissera
que no té desembocadura.
El passadís es fa massa curt
per aquest cavalcar contrariat
que s'encèn i m'ensopega
contra un record i després,
un pensament.
Ara vaig a regna solta
i al final aquella paret
i una filera de sabates d'hivern
i els jocs de claus penjats a la porta.
Ara sí que ja puc dir
que no hi ha intent de sedició
que em pugui fer deixar de palpar
entre aquestes mans sagnades
els taulells d'aquell banc covert de neu
on em vas deslligar les trenes.

Nus

2011-04-13T13:00:00.002+02:00

Pensant en tota la força que no han fet servir per prémer la pell d’algú altre contra la d’un mateix.

JORDI TORÀ

Jo l'enyor com segles de glaceres solitàries

davallant mil·límetres cap as oceans (icebergs).

ANTÒNIA FONT

La tibantor de les paraules
és un rasclet esquinçant-me l'esquena.
Sé que no hi ha espai.
Però què he de fer
si encara em rebenta endins
aquell primer "t'estimo"
que l'alè em va deixar anar, a deshora,
tot sabent que seria el darrer
mentre tu m'eixugaves una llàgrima.
I què traçar sinó camins,
retallades, per nedar,
per oblidar-me d'aquella pell,
d'aquells cercles granats que les copes
em van deixar en la primera besada,
cruixint-nos l'estómac damunt la taula
per acariciar aquell espai
de darrere l'orella.
M'he perdut en el batec,
mentre em negaves
els nusos de les mans,
la cargolada dels cabells,
el teu perfil,
aquell embat que vaig sentir el primer cop
que ens vam abraçar per creure'ns
que potser encara existíem.

L'àlgebra del sí

2011-04-12T11:13:00.001+02:00

He calculat les probabilitats que llegeixis aquest missatge, les possibilitats que tinc que de sobte una onada de valor et recorri les entranyes i et faci sentir que encara ets jove, que encara ets capaç de fer refulgir els dits que mouen els núvols a través de les cases, que encara et batega implacable el cor entre les costelles. Podríem fer filosofia de les preguntes intranscendents de la vida, reconèixer un somriure nou, cavalcar a través d’una veu i una olor que encara desconeixem. Amarar-nos de la possibilitat d’existir, de rebentar sota una nova realitat, refilar un nou costum, impregnar un nou perfil dels llavis. I no, no podria ser qualsevol, però podries ser tu si ara ja penses que en la vida encara hi ha gent que ho pot donar tot sense voler rebre res a canvi.

I ara digues, vols dinar amb mi?

Preciosa

2011-04-11T20:15:00.002+02:00

Es va apropar i em va dir preciosa, però no ho va fer com ho feies tu. Va ser capaç, però, d'evocar aquells dits que forçuts endinsaves dins la mar que salada m'esbiaixava mentre repeties sense parar "estàs banyada, estàs molt banyada". Vaig respirar i vaig atrapar les claus i amb la mà com tremolosa vaig girar el pany, endins, una, dues voltes. Vaig lluitar per no resseguir la teva pell i notar l'escalfor que desprenia el teu pit quan les meves mans s'hi perdien. Vaig lluitar per no sentir aquell fil licorós tacant-me les calces. Vaig lluitar per no reblanir-me la carn cop rere cop, suada rere suada, mà rere mà, lluitar per no evocar-te dient-me preciosa aquell darrer cop que em vas besar i em vas dir adéu a les escales.

Normal o anormal

2011-04-10T13:02:00.002+02:00

Un ser normal alcanza la felicidad, cree en ella y la mantiene hasta que realmente se destruye,

pero un ser anormal alcanza sólo la felicidad relativa, en constante fluctuación. ANAÏS NIN

Ona rere ona rellisco sobre l'arena fina. Resisteixo aquest embat melangiós d'un estiu que es desferma i una tardor que no m'és llunyana. I al voltant aquest silenci ple d'una tristesa que no tolera la pell ni l'engranatge imperfecte dels cossos i que em refrega la llengua quan et pronuncio. No em reconec fora d'aquest buidatge amb què intento apropar-te una mica més per adonar-me una mica massa, però també entenc que la pulcritud ja no té cabuda dins d'aquesta història. Encara estic bruta de tu.

Desemboirar

2011-04-09T18:09:00.003+02:00

Entres en rebentada dins d’un marge que oscil·la. Vaig desertar del territori en una pluja de dissabte infatigable que encara es dol. I entre les mans, però impalpable, aquell cos que encara em supura i que en la lluita són uns ulls verds. M’he refinat furgant el dit en l’arena freda i ara aquesta guspira que has alliberat i que acaricies entre les blanques i les negres neda dubtosa damunt la pell. Som ones de carn fulgint versos que s’entrelliguen i esquincen els buits que uns dits impermeables m’han deixat. La meva plenitud anhela un iceberg que vaig intentar desfer. No trobaràs roca ferma. Però que no quedi aquí.

I seguir

2011-04-08T10:16:00.000+02:00

Podríem nodrir-nos la pell si estem sols. Llepar-nos les ferides, reincidir en els records, malgastar els caus encesos que tot just encara brillen. I què perdríem si ja estem perduts, si el cos ja sura en aquesta mar sense fars ni vaixells ni veles. Et rebregaré, tres voltes, entre els llençols i t'amararé d'aquesta poesia que tot just es desperta. I aleshores només hauràs de respirar aquesta suor tendre que desprenc quan et penso, siguis on siguis, siguis qui siguis, ressegueixis les mans que ressegueixis.

Pantone 166 PC

2011-04-07T12:57:00.000+02:00

And after the storm,
I run and run as the rains come
And I look up, I look up,
on my knees and out of luck,
I look up.

Night has always pushed up day
You must know life to see decay
But I won't rot, I won't rot
Not this mind and not this heart,
I won't rot.
MUMFORD & SONS

Tant de temps després i el dolor encara prolifera. Aquesta ambivalència galopant dels pols oposats que ens regenta. Tu sempre tan egoista, incapaç de fer el primer pas encara que t'hi anés la pell. Jo en aquest buidatge de mots que m'incompleta. De no existir la volença d'aquestes mans que encara són capaces d'embellir-me el cos, de cercar les temples molles, aquell engrapar del desig i l'assedegament de l'amor, de no existir, el fil no es corbaria ni rebregaria l'espinada de l'anhel. A casa encara entreveig el teu perfil, aquells folis blancs, aquelles paraules que rebentàvem amb l'últim cigarret.

Prolongació

2011-04-05T19:02:00.000+02:00

Ara m'adono de l'escletxa que encara és oberta. Incombatent, he deixat anar un fil prim de sang quallada on s'ensopeguen els morts i els ferits. I ara, aquestes mans que sofertes invoquen els teus llavis molsuts. Evocar la infatigable persistencia de reseguir-te amb la ment i aquest repòs involutiu on et desgrano refulgeixen d'entre el núvol de cendra que m'envolta.

Embosta

2011-04-04T20:49:00.001+02:00

M'he deixat caure tant
en l'esbiaixada de la teva camisa
per resseguir el tremor
del batec amb el nas
que ara tot és un vibrar
d'un palpar pedregós
que s'esllavissa
en tots els tactes:
menjant pernil,
fent girar el cub de rubik,
escrivint la propera postal,
reprenent l'arpa,
i evaporant entre els dits
les alenades que sovint faig
quan et somnio
en una línia horitzontal
on encara som
però on ja mai voldràs existir.

Aniversari

2011-04-04T00:38:00.002+02:00

Em ric molt de mi mateixa quan llegeixo els primers posts d'aquest blog. Em ric d'aquella noia que tot just es despertava i que encara es pensava que la vida era fàcil o que, segurament, ja no es podia complicar més; les contradiccions que em persegueixen. El millor dels 8 anys que aquest blog farà d'aquí poc ha estat la gent. Desenes de persones que han teixit una xarxa complexa, que han escrit històries, que m'han obert escletxes o m'han criticat. Persones que han passat de puntetes i persones amb majúscules que ja formen part dels millors moments de la meva vida. I per això, perquè la gent m'agrada, aquest any ho celebro amb tu.

Les regles del joc: has de triar un post qualsevol del meu blog i escriure quelcom que hi estigui relacionat (o posar-hi una fotografia, un dibuix, una melodia, etc). Un cop tinguis la proposta, tens tres opcions:

-Penjar el post en els comentaris d'aquesta entrada amb un pseudònim.
-Demanar a algú que el pengi al seu blog i enviar-me l'enllaç.
-Demanar a algú que m'envii la proposta per correu electrònic (joanaina.lluvias@gmail.com)

És molt important que jo no sàpiga en cap moment de qui són les propostes, així seré completament objectiva a l'hora de triar.

Com que els jocs no tenen molta gràcia si no tenen recompensa, aquest és el premi:

1. Un val de 50 euros per Vueling (no arriba per un viatge sencer, però sí per un viatge d'anada sense retorn).

2. Tres llibres d'aquesta llista:

Invisible, Paul Auster
Entre las sábanas, Ian McEwan
Una espia a la casa de l'amor, Anaïs Nin
Castillos de cartón, Almudena Grandes
Historias de cronopios y de famas, Julio Cortázar
Habitaciones separadas, Luís García Montero
El perquè de tot plegat, Quim Monzó
Trópico de cáncer, Henry Miller
La metafísica de los tubos, Amelie Nothomb
Exploradores del abismo, Enrique Vila-Matas
Noventa poemas últimos, Fernando Pessoa
La historia interminable, Michael Ende
La conjura de los necios, J.K. Toole
Una terra solitària, Isabel Olid

3. Un berenar-picnic amb mi (optatiu).

4. Un post dedicat.

Notes:
A les propostes és obligatori que hi consti el post del meu blog que heu fet servir per inspirar-vos.
Les propostes en què s'hi pugui descobrir l'autor quedaran eliminades.
La data límit per fer les propostes serà el dia 10 de maig i triaré el guanyador el dia de l'aniversari, el 17.
No hi haurà concurs si no hi ha hagut un mínim de 10 propostes.

Ànims!

Sed d'arrel

2011-04-02T13:12:00.000+02:00

Al voltant, tot rebolla.
Surto de l'arrauliment
on un dia em calçaves
i em desgavello, alterada,
en la fricció dels dits
que vas usar per resseguir-me
els nusos de la pell.
Em vas corrompre
i ja no em conec fora les paraules
si no m'imbueixo en el teu rostre
que em llepava en alenades
i em follava mig despert.
Vam fer encaixar els cossos
però, en el noema,
no em vas fer surar
i ara aquest animal intacte
es menja la carn
que tu vas encendre.
Ja no té sentit l'el·lipsi dels llavis
en aquesta rutina fesa i seca.
Qui serà capaç de fer-me tornar
d'aquest camp fumigat
de sensatesa i descreença
on tota arrel es mor.
On cony són els valents?